Jo vaig començar a fer classes i després vaig aprendre a fer-ne. Quan recordo com feia les classes de català i castellà a immigrants fa 5 o 6 anys, ara que en sé una mica més, no entenc com els alumnes podien aprendre (he de suposar que aprenien perquè em deien que n’estaven contents, i com a mínim continuaven venint a classe…). Suposo que això vol dir que la metodologia no és tan important com sembla, o que la intuïció, l’energia, i l’experiència com a aprenent ajuden més del que sembla.
Tot i així, sóc conscient que al principi, quan vaig fer les primeres classes, no tenia gens en compte ni el currículum, ni la planificació de la classe. Probablement perquè no tenia temps, perquè encara no ho veia com una feina -més aviat, com un entreteniment i una forma d’ajudar la gent-, i perquè no era conscient de la complexitat de fer una classe. Una bona planificació de la classe és difícil (preveure el temps que dedicaràs a cada activitat, etc.), però encara es pot aconseguir gràcies a la intuïció o al sentit comú: al cap i a la fi, sempre hem estat a classe, encara que sigui com a aprenents, així que no és tan difícil saber quines parts ha de tenir una classe. Però el currículum, a les meves primeres classes, ni tan sols existia. És clar que quan es treballa amb immigrants, a una associació de joves voluntaris amb pocs recursos, és normal que no es pugui preveure un currículum: no saps mai qui vindrà a classe ni fins quan, a una mateixa classe hi ha nivells molt diferents, vas buscant els materials i planificant les activitats a mesura que avança el curs... Realment, em fa vergonya escriure-ho, però ni quan vaig anar a l’Índia amb una beca de la UPF per fer classes a la Universitat de Nova Delhi, ni més tard treballant a Barcelona a alguna escola amb una mica més de recursos, tenia gaire en compte el currículum. I això no vol dir que no em preparés les classes, que no treballés i que em dediqués a l’exercici de la pura improvisació. Simplement, no tenia en compte el principi i el final, cap a on anàvem, quins eren els objectius que pretenia que els alumnes assolissin.
Val a dir que, a vegades, les condicions laborals ho afavoreixen. Si et canvien de classe i d’alumnes cada setmana, i no tens llibre ni gaire experiència, hi ha altres coses que adquireixen més importància que el currículum (a més, a llocs com l’Índia sovint la classe de llengua et porta cap a explicacions sobre la diferència entre el cristianisme, l’ortodòxia i el protestantisme, o la història de la Unió europea, o el gest que s’ha de fer amb el cap per dir “sí”, i si no preveies aquestes necessitats i només tens uns mesos, és normal que el millor de les classes no sigui la planificació).
La primera vegada que vaig tenir-lo en compte, va ser segurament quan vaig treballar al Instituto Cervantes de Belgrad. No només tenia un llibre i uns alumnes fins a finals de trimestre, que ja és molt, sinó que, a més, discutia amb els companys de feina sobre els canvis que calia fer al currículum del centre (60 hores per un nivell A2 pot ser massa poc a Belgrad i més que suficient a París, per exemple) i vaig començar a llegir el Marc Comú Europeu de Referència. Us en recomano vivament la lectura, perquè ajuda a pensar i a analitzar què significa fer servir una llengua, què vol dir aprendre una llengua i, en conseqüència, com se’n pot facilitar l’aprenentatge. És un bon punt de referència i és útil llegir-lo quan ja has tingut l’experiència de fer algunes classes, potser perquè absorbeixes la informació amb més avidesa, col·locant tots els coneixements i experiències que tenies en caselles més estables.
Durant aquests últims mesos he estat revisant un llibre d’espanyol per a adolescents holandesos, per a l’Editorial Difusión. I ha estat una experiència maca, que m’ha fet veure l’ensenyament des d’una altra perspectiva, no des del costat del paleta, l’improvisador, que ha d’actuar des de la rapidesa i la necessitat, sinó des del de l’arquitecte, més analític, que planifica i estudia totes les parts i la relació que hi ha entre cada element i l’objectiu final. I penso que, tot i que la feina del professor sempre exigeix flexibilitat i adaptació, capacitat de canviar constantment, va bé tenir un marc, un disseny de la classe, la columna vertebral de l’aprenentatge que els alumnes hauran de fer, i que és bo que coneguin.
Precisament, ja que he fet referència a allò que cal que els alumnes sàpiguen, he après que és bo dir als alumnes, al principi d’una classe o d’una unitat, què és el que hauran de fer i quins recursos necessitaran per fer-ho, és a dir, què hauran d’aprendre. Els ajuda a percebre que la classe està planificada, i també és útil per guiar-los en l’aprenentatge. Jo al principi creia que no calia, que es podia fer massa pesat si repetia constantment el què estàvem fent i per què, i que podia ser més estimulant fer que ho anessin descobrint a mesura que avançava la classe (dir-los-ho més tard). I això es pot fer a vegades, però no tots els alumnes aguanten el suspens, molts necessiten saber per què fan les coses.
Ara que escric això, se m’acut una pregunta: què han de saber els alumnes del currículum i de la planificació de la classe? Quina part de tot el que ha previst i sap el professor és convenient que coneguin? Algú en té alguna idea?
P.D: Escriptura sobre canya de bambú...
I, per cert, si voleu llegir alguna part del MCER, aneu a aquesta adreça: http://cvc.cervantes.es/obref/marco/
Y otra cosa: hablas de la evaluación ipsativa como una evaluación en la que se tiene en cuenta todo lo que has ido haciendo a lo largo del curso. Pero con eso no basta para que sea ipsativa, ¿no? Es que me he liado un poco con eso.
Por lo menos por ahora...
-por cierto, si alguien me puede explicar cómo hacerlo, se lo agradeceré mucho)...
