L’escriptura dels núvols és un vers d’un poema. I m’agrada.
Però els núvols poden ser una metàfora visual de l’aprenentatge: es creen i es transformen, vénen i van, semblen un cervell, i quan xoquen, fertilitzen la terra i mai no la deixen indiferent.
Per això, aquest bloc és l’escriptura dels núvols, dels meus núvols.
Sempre m’han agradat els núvols.
Rellegint la llibreta on escric frases i textos que m’agraden, he trobat un text de Carl Rogers que diu:
"Només és culte l’home que ha après a aprendre; que ha après a adaptar-se i a canviar; l’home que s’ha adonat que no hi ha coneixement segur, que només podem trobar seguretat en el procés de recerca de coneixements"
I he recordat una frase de l’article sobre les tasques comunicatives, de Martín Perís, que deia que a l’aprenentatge, com a la vida, el més important és el procés.
Quan llegeixo, a vegades escric a un quadern frases o paràgrafs que m'han agradat. He rellegit un dels quaderns, i he trobat algunes frases sobre la llengua i el llenguatge. Són aquestes:
"A l'escriptura hi pots dir allò que no diries mai en veu alta",
Montserrat Roig, Digues que m'estimes encara que sigui mentida
"El lenguaje saca a la luz aquello que una persona quiere ocultar de forma deliberada, ante otros o ante sí mismo, y aquello que lleva dentro inconscientemente",
Victor Klemperer, El lenguaje del Tercer Reich
“Cada lengua lleva implícita, mejor, encarnada en sí, una concepción de la vida universal, y con ella un sentimiento -se siente con palabras-, un consentimiento, una filosofía y una religión”, Miguel de Unamuno, Niebla
“Leer es ir al encuentro de algo que está a punto de ser, y aún nadie sabe qué será”,
Italo Calvino, Si una noche de invierno un viajero
Ahir després de la classe vaig seguir pensant en la gramàtica, i sobretot en la pregunta "per a què serveix?"
I he arribat a la conclusió que potser ajuda a llegir millor. Com explicava ahir, quan vaig començar a estudiar alemany, només estudiàvem gramàtica i vocabulari. El coneixement de les estructures gramaticals (l’ordre de les frases, els temps, les casos, connectors, la formació de les subordinades...) ens permetia llegir l’alemany i entendre l’essencial dels textos amb força rapidesa. Em pregunto si es podria arribar a fer sense haver estudiat mai res de gramàtica.
Començaré reflexionant sobre la relació que he tingut amb les llengües des que vaig néixer. Vaig anar a una escola del Guinardó, Pit-Roig, que formava part del conjunt d’escoles del Cepec -escoles públiques catalanes-, que van aparèixer cap als últims anys del franquisme, i feien tot l’ensenyament en català. El meu pare és un d’un petit poble del Sud d’Espanya, i la mare va néixer a Galícia, tot i que va viure a Lleida des dels nou anys. A casa parlaven castellà, així que el pare volia que nosaltres aprenguéssim bé el català, i ens va portar a aquella escola. De fet, li agraeixo molt, ja que no m’he sentit mai discriminada pel fet de no parlar bé una de les dues llengües de Catalunya. M’agrada poder-me adaptar a qualsevol de les llengües que em parlin pel carrer, i fer-ho sense problemes. A més, sóc conscient que parlar bé una llengua obre portes i dóna oportunitats.
Bé, com anava dient, vaig viure la infància al Pit-Roig. Jo associava el món de la família amb el castellà, i el món exterior (l’escola, les botigues, els amics, el carrer ...) amb el català. Sempre que sortia fora de casa parlava català, amb tots els amics, a tot arreu. De fet, això ha estat així fins fa poc, en què aquesta frontera s’ha anat desdibuixant, i barrejo les dues llengües segons l’interlocutor. Suposo que el món dels adults no és tan nítid, tot esdevé més indistint.
Recordo que m’encantava la llengua, tot el que feia a classe. M’agradava escriure, i de petita sempre guanyava els Jocs Florals que se celebraven a l’escola. Quan això va començar a canviar, vaig creure que em mancava la imaginació, però no era això, perquè d’imaginació no me’n falta pas, sóc molt fantasiosa i somniadora. Encara no he esbrinat de què es tracta, perquè ja no puc escriure tant, o sobre les mateixes coses.
Si intento recordar com vaig aprendre català, o castellà, no hi veig molt clar. Sé que feia exercicis d’ortografia, molts, i que m’agradaven molt. A classe fèiem dictats, per comprovar si no fèiem faltes. A segon vam començar a fer resums. I sobretot, recordo les lectures que feia, que havia d’anotar a una fitxa de lectura, que sempre estava plena. M’agradava molt llegir. Encara m’agrada, però potser no he llegit mai tant com quan era petita. De l’ESO i del Batxillerat recordo que fèiem sintaxi, arbres i més arbres. M’agradava fer-ne, però ara crec que no calia insistir tant en això.
El que més m’apassionava d’aquesta etapa eren les classes de literatura, castellana i catalana. Però de tot el que llegia, crec que m’interessava més el contingut que la forma. La forma enganxa, perquè és bellesa i la bellesa agrada, encara que no ens n’adonem, però sempre m’ha entusiasmat sentir amb paraules d’altres el que jo sento o he sentit, o entendre què van pensar d’altres abans que nosaltres, i sentir-me part d’un tradició, d’un conjunt de pensaments i formes de viure:
Pressento a cops
Que en mi la vida
Té uns instants inèdits,
Però em sé reflex intermitent
de moltes vides prèvies:
revisc uns gestos que ja han estat fets,
de tant en tant
escric un vers que algú ja ha escrit,
potser en una altra llengua,
com una onada entre moltes onades,
com la cera,
que es crema i es fon
i es pren i es torna a cremar,
i sé que no sóc sol,
que en mi transporto
fragments de moltes vides prèvies.
(C. Duarte)
Amb tot això vull dir que jo no sentia les classes de literatura com classes de llengua. Tot i així, segurament també hi aprenia molt, de llengua. I tinc molt bon record de tots els meus professors de literatura de l’Institut.
Tinc records més antics de l’aprenentatge de les llengües estrangeres. Em ve al cap una imatge de l’emoció amb què vaig comunicar al pare que a l’escola faríem anglès. Llavors, tenia sis anys. Però no va ser fins més tard, cap als deu anys, que vaig començar a agafar gust per la classe d’anglès. Curiosament, va ser després d’un viatge al Regne Unit, amb la família. L’interès per les llengües estrangeres sempre ha anat lligat als viatges, i amb el descobriment del què hi ha més enllà de les nostres fronteres. Perquè les llengües expressen formes de sentir, de pensar, d’actuar, i alhora hi tenen un efecte.
Vaig aprendre la primera llengua estrangera, l’anglès, anant a Anglaterra durant tres estius consecutius, mirant la televisió (pel·lícules de Walt Disney en anglès), llegint llibres... A Anglaterra vaig tenir un professor que m’encantava. M’agradava perquè a les seves classes tot fluïa. Perquè tenia una gran capacitat d’analitzar la llengua a partir de qualsevol conversa espontània o ocasió que apareixia, i perquè establia lligams entre la llengua i la cultura molt interessants. La forma d’ensenyar d’aquest senyor era diferent de la de l’escola, on ens passàvem la vida fent exercicis de “fill in the gaps”.
Durant uns anys vaig anar al British Council, però cap a primer de Batxillerat me’n vaig cansar, perquè vaig deixar de percebre l’anglès com una llengua, per considerar-la una eina “necessària”: els altres alumnes l’aprenien per trobar una feina, el professor no parava de repetir-ho... I aquest ambient competitiu em feia fàstic. Per això vaig decidir començar a aprendre francès, que era una optativa al Batxillerat.
La meva relació amb el francès no ha cessat mai, no perquè jo decidís que havia de ser així, sinó perquè la vida no m’ha distanciat mai d’aquesta llengua.
A la Universitat vaig seguir estudiant francès al PEI, amb una professora que recordo amb molta tendresa. Era molt bona i vaig aprendre molt amb ella, tot i que no sabria dir massa bé per què. Potser perquè aconseguia que les quatre hores setmanals que fèiem seguides, no es fessin gens avorrides, i perquè agafava d’aquí i d’allà, models de llengua diferents i molt variats.
El tercer any de carrera vaig marxar d’erasmus a Toulouse. Jo crec que s’aprèn una llengua "vivint en ella", però sobretot, estudiant en ella. Fer classes de literatura, d’història o d’història de l’art (o física, tant és) en francès és potser més eficaç que fer classe de francès. O, si més no, n’és un bon complement.
Ara ja fa quasi sis anys que surto amb un francès, i això ha estat determinant. Diuen que és la millor manera d’aprendre una llengua, i tenen raó. Durant un any, quan jo era a Toulouse i ell, a París, escrivia un e-mail diari, llarguíssim, en francès. Explicant tot el que sentia, tot el que vivia, el que veia i aprenia a Toulouse. No hi ha res millor que aquesta necessitat d’expressar-se, aquesta motivació, per aprendre una llengua.
Després d’acabar la carrera vaig viure al Líban, on també “vivia en francès”. Crec que puc dir que aquesta llengua ha passat a formar part de les “meves llengües”, però malgrat això, sento que no puc arribar a fer-la meva (a dominar-la, a fer-la servir), com ho són el català i el castellà.
Intentaré ser més breu. Podria dir moltes coses, però no cal dir-ho tot. Les altres llengües que he après són l’alemany, l’àrab i el serbi o serbo-croat). Però no he aconseguit tenir-ne un nivell, que em permeti afirmar que les domino.
Vaig començar a aprendre l’alemany a la Universitat. Era una assignatura dels estudis, “llengua i literatura alemanya”, que es feia durant dos anys. L’objectiu n’era poder llegir en alemany, i per això la forma d’ensenyar era diferent: s’insistia molt en l’aprenentatge del vocabulari i en el coneixement de les estructures gramaticals. Tot i que l’assignatura em va agradar molt, després d’un any podia llegir força coses, però no podia dir res. L’any que vaig passar a Toulouse vaig haver de tornar a començar amb l’alemany, per poder compensar aquestes habilitats. I després, durant l’últim any de carrera, vaig estudiar tercer, a l’Escola Oficial d’Idiomes.
M’hagués encantat seguir (encara hi penso), però vaig marxar al Líban, i vaig provar l’aprenentatge de l’àrab. Aquesta és una llengua diferent. És diferent perquè hi ha més distància entre la llengua escrita i la llengua oral. Els estudiants europeus (almenys, de l’Europa occidental) tenim tendència a voler aprendre la llengua que “es pot llegir”, perquè hi estem acostumats. I això és el que jo vaig fer, tot i que m’havien ofert la possibilitat d’estudiar el dialecte libanès. Ara me’n penedeixo, perquè vaig passar un any parlant francès i anglès, i d’àrab en vaig aprendre ben poc. Bé, poc no sé, vaig arribar a fer “avancé II”, un bon nivell, però no me’n recordo gaire, i ara puc dir que no va ser gaire útil. L’ensenyament de l’àrab és molt tradicional (gramàtica i traducció), però a la universitat on jo l’estudiava estaven orgullosos de seguir el mètode audio-lingual, que creien molt innovador. Vaig decidir provar-lo, però l’únic que fèiem a classe era repetir diàlegs i aprendre’ls de memòria. Això sí, la insistència en la fonètica va ser útil, i és molt important en el cas de l’àrab.
Del serbi (ara se’n diu així, abans era serbo-croat) no en diré res, perquè no vaig aprendre gaire, només durant dos mesos. M’ha servit, però, per conèixer una mica el funcionament de les llengües eslaves.
L’aprenentatge de les llengües no és mai inútil. Si no s’arriba a parlar, potser sí que es pot entendre, o llegir. I encara que només serveixi per conèixer millor el món en què viuen altres persones, ja val la pena l’esforç.
Bé, ja no puc escriure més. Si falta dir coses sobre la meva relació amb les llengües, ja ho afegiré més endavant. Ara, de moment, toca un descans.
M’hagués agradat començar el dia de Sant Jordi, però ja no puc esperar més.
Mai no he tingut un bloc, mai no n’he tingut la necessitat. Potser perquè últimament no escric gaire. Si fa uns anys hagués conegut aquesta eina, segurament l’hagués utilitzat, per escriure tots els meus pensaments, impressions... Com feia abans.
Ara hi escriuré per reflexionar sobre la llengua, i sobre l’ensenyament de la llengua, però potser després m’hi afecciono, i segueixo escrivint: contes, petites històries, poemes, reportatges, reflexions... Per què no? Potser aquest suport és més idoni que el paper, i desperta la inspiració.
De fet, les paraules donen pau. Carles Duarte ho expressa molt bé en aquest poema, Un oblit insaciable:
M’arrapo a les paraules
i als afectes efímers
perquè no sóc res més
que un oblit insaciable,
una veu que s’escolta fugaç
dins un somni,
un instant negligible
dins el temps infinit,
una pell que s’estén dins el buit,
un volum escassíssim
de neguits i tendreses.
Fa setmanes vaig començar el bloc, però com que me l’han bloquejat per algun motiu que desconec, he hagut de crear-me’n un altre. No queda gaire bé, però copiaré tot seguit les entrades que ja tenia...