Llengües i aprenentatge de llengües

I quina/es llengua/ües ensenyem?

Sobre l'avaluació

 

Després de pensar una bona estona sobre la meva experiència relacionada amb les avaluacions, he decidit posar per escrit l’entrellat de les meves reflexions d’una manera succinta i esquemàtica, per no oblidar res i ser clara.

Avaluació...

- sumativa o formativa? Pel què puc recordar, l’avaluació a l’escola i, sobretot, a l’institut era predominantment sumativa. Després, com a aprenent de llengües, he tingut més una avaluació formativa. Segurament, en molts casos hi havia una barreja de les dues, tot i que predominava la segona. Recordo que a la universitat, tenia un professor de català que comentava coses, sobre les redaccions, a banda dels errors ortogràfics, i ens feia treballar de valent per aprendre. I em va agradar molt això. I ara penso: què fort que em sobtés això!!!!! què fort que amb19 anys hagués de conèixer per primera vegada algú que es dediqués a treballar de debò altres coses com l’estil, la coherència, la cohesió... Però és així, què hi farem.

- Quantitativa o qualitativa? N’hi ha hagut de totes menes... Si penso en els exàmens, a l’institut feia tests d’elecció múltiple (que no m’agradaven gens) en assignatures com biologia o geografia, i comentaris de text en d’altres com literatura o història. Però a les classes de llengua, els exàmens tipus test que recordo eren exàmens d’anglès, mai de català o de castellà.

- Normativa, ipsativa o criterial? Generalment normativa. He estat pensant si tinc alguna experiència d’avaluació ipsativa, i he recordat que, de vegades, en algunes assignatures (sobre tot a la universitat) els professors contaven només la pràctica o les pràctiques en què teníem millor nota, i no les altres. Crec que això és un tipus d’avaluació ipsativa, s’avalua en funció a un mateix.

- Autodirigida o heterodirigida? En la majoria de les ocasions, l’avaluació era heterodirigida, però he tingut algunes experiències d’avaluació autodirigida. Una a l’institut, un professor que ens va fer posar-nos la nota, cosa que em va sorprendre molt (era la primera vegada que algú m’ho demanava). I d’altres, més tard, de vegades. També hi ha hagut ocasions en què m’han avaluat els companys: ara penso en una classe de català, en la qual havia de fer una presentació i cadascun dels companys havia de fixar-se en alguna cosa, com els gestos, la coherència, el vocabulari, etc.

- Tipus d’exàmens. N’he fet de tota mena. De competències, per obtenir un certificat: el DALF, el TOEFL, el First, i el Certificat elemental de l’EOI d’alemany. Exàmens de diagnòstic, penso que també n’he fet. Em refereixo, sobretot, als "exàmens" (no s’acostumen a dir així, perquè no conten per a la nota...) que fan alguns professors quan comencen les classes, per determinar quins són els coneixements previs dels alumnes. Aquests exàmens serien de diagnòstic, no?

- Instruments d’avaluació. Com tots vosaltres, suposo, he conegut molts instruments d’avaluació: tests d’elecció múltiple, entrevistes orals (en classes de llengua estrangera, tot i que no massa sovint), assaig escrit, treballs amb equip, etc. M’agradaria parlar-ne d’un, en concret, que no havia experimentat mai fins fa poc: les tutories. En vaig fer una amb un professor del màster, i va ser interessant: es tractava de parlar i explicar-li què t’havia semblat més o menys interessant de l’assignatura, quina bibliografia havies llegit, quins dubtes tenies, què t’agradaria que expliqués, etc. El professor escoltava, i comentava alguna cosa. Em va semblar una bona manera d’avaluar (he oblidat de dir que el professor donava, prèviament, una fulla amb qüestions sobre les quals els alumnes podíem reflexionar, per comentar-les després a la tutoria). A més, vaig pensar que des del punt de vista del professor, és potser un dels instruments més útils per conèixer els alumnes.

- Avaluacions justes? Com tothom, tinc algun record d’alguna situació en què crec que no vaig ser avaluada de forma justa. Però, generalment, els exàmens m’anaven bé, perquè tenia facilitat per fer els tipus d’exercicis que demanaven. Tot i així, reconec que les formes d’avaluar, sovint, no tenen en compte la globalitat de l’aprenentatge i els diferents estils cognitius del alumnes, de manera que afavoreixen sempre al mateix tipus d’alumnat.

Aprenentatge en línia

No he fet mai servir Internet per aprendre idiomes. Ni tan sols recordo que em fessin fer cap activitat (ni xats, ni blocs, ni escriure e-mails) en classes presencials. L’únic que he fet és anar a la sala d’ordinadors, per fer exercicis amb un programa d’ordinador.

Però sí que he fet cursos on-line per aprendre a ser professora d’idiomes. L’any passat en vaig fer dos, d’una duració de dos mesos cada un, aproximadament. El primer curs era sobre les habilitats (expressió escrita i oral, interacció -conversa- i comprensió escrita i oral) i la forma de treballar-les. El segon curs, sobre l’ensenyament de la gramàtica a classe de llengües estrangeres. Em van agradar molt, perquè podia combinar-los bé amb la feina, i perquè els fòrums eren actius (els professors hi participaven, confrontaven opinions diferents, despertaven la discussió) i es podien fer bé treballs en grup. Utilitzàvem la plataforma moodle, els wikis i els xats (per exemple, per organitzar-nos per fer un treball en grup). Jo crec que l’aprenentatge en línia és més autònom (cadascú distribueix el seu temps com vol i aprèn segons les seves necessitats). A més a més, si està ben organitzat, hi pot haver més interacció (vàries persones poden estar escrivint alhora, però no parlant alhora).

La veritat és que m’agradaria tenir l’oportunitat de fer alguna classe d’un idioma en línia (com a alumna, però també com a professora). Però suposo que perquè funcioni ha d’estar molt ben organitzat, i els alumnes han de ser força autònoms.

 

P.D: escriptura xinesa sobre canyes de bambú.

Una experiència fent exàmens...

 

L’any passat, a Belgrad, estàvem refent tots els exàmens. Volíem fer exàmens que tinguessin un fil conductor (un personatge, una història, etc.), que fossin coherents amb allò que s’aprenia a classe, i que integressin totes les habilitats. M’agradaria que en poguéssiu veure un, però malauradament no en trobo cap...

Cada grup de professors s’encarregava de fer l’examen d’un nivell. Recordo que els alumnes de B2 es van queixar tots de l’examen i, concretament, de la part de comprensió lectora: deien que era molt difícil. Era un text -no recordo exactament sobre què- amb unes preguntes d’elecció múltiple (a, b, c, d) i d’altres en què hi havia una frases que resumien de què anava cada paràgraf i s’havia de dir a quin paràgraf corresponien. L’havia fet una professora molt ràpidament, i ningú no havia tingut temps de fer-lo. Després de les queixes dels alumnes, vaig intentar fer-lo i, en efecte, les respostes eren molt ambigües, cosa que feia molt difícil respondre bé. El següent semestre la mateixa professora va intentar refer-lo i va dir que aquella vegada li havia semblat, fins i tot, massa fàcil, però per falta de temps tampoc el va intentar fer ningú abans de passar-lo als alumnes, i ells es van tornar a queixar (a totes les classes de B2).

És cert que és molt difícil fer un examen. A mi, personalment, no m’agraden els exàmens d’elecció múltiple per comprovar la comprensió (lectora o oral), perquè un text es pot entendre de moltes maneres i sempre acabes pensant quina opció està pensant l’examinador que has de marcar... Tot i així, he entès que a vegades poden ser útils, segons l’objectiu de l’examen.

Llavors, en resposta a la pregunta, "quin és l’examen ideal?": no n’hi ha, suposo que és l’examen que millor s’adeqüi als objectius (a allò que es vol comprovar o certificar), al tipus d’alumnes, i que més coherència tingui amb tot el que els alumnes hagin fet a classe.

P.D: els exàmens tradicionals xinesos...

Sobre el currículum i la planificació de la classe

 

Jo vaig començar a fer classes i després vaig aprendre a fer-ne. Quan recordo com feia les classes de català i castellà a immigrants fa 5 o 6 anys, ara que en sé una mica més, no entenc com els alumnes podien aprendre (he de suposar que aprenien perquè em deien que n’estaven contents, i com a mínim continuaven venint a classe…). Suposo que això vol dir que la metodologia no és tan important com sembla, o que la intuïció, l’energia, i l’experiència com a aprenent ajuden més del que sembla.

Tot i així, sóc conscient que al principi, quan vaig fer les primeres classes, no tenia gens en compte ni el currículum, ni la planificació de la classe. Probablement perquè no tenia temps, perquè encara no ho veia com una feina -més aviat, com un entreteniment i una forma d’ajudar la gent-, i perquè no era conscient de la complexitat de fer una classe. Una bona planificació de la classe és difícil (preveure el temps que dedicaràs a cada activitat, etc.), però encara es pot aconseguir gràcies a la intuïció o al sentit comú: al cap i a la fi, sempre hem estat a classe, encara que sigui com a aprenents, així que no és tan difícil saber quines parts ha de tenir una classe. Però el currículum, a les meves primeres classes, ni tan sols existia. És clar que quan es treballa amb immigrants, a una associació de joves voluntaris amb pocs recursos, és normal que no es pugui preveure un currículum: no saps mai qui vindrà a classe ni fins quan, a una mateixa classe hi ha nivells molt diferents, vas buscant els materials i planificant les activitats a mesura que avança el curs... Realment, em fa vergonya escriure-ho, però ni quan vaig anar a l’Índia amb una beca de la UPF per fer classes a la Universitat de Nova Delhi, ni més tard treballant a Barcelona a alguna escola amb una mica més de recursos, tenia gaire en compte el currículum. I això no vol dir que no em preparés les classes, que no treballés i que em dediqués a l’exercici de la pura improvisació. Simplement, no tenia en compte el principi i el final, cap a on anàvem, quins eren els objectius que pretenia que els alumnes assolissin.

Val a dir que, a vegades, les condicions laborals ho afavoreixen. Si et canvien de classe i d’alumnes cada setmana, i no tens llibre ni gaire experiència, hi ha altres coses que adquireixen més importància que el currículum (a més, a llocs com l’Índia sovint la classe de llengua et porta cap a explicacions sobre la diferència entre el cristianisme, l’ortodòxia i el protestantisme, o la història de la Unió europea, o el gest que s’ha de fer amb el cap per dir “sí”, i si no preveies aquestes necessitats i només tens uns mesos, és normal que el millor de les classes no sigui la planificació).

La primera vegada que vaig tenir-lo en compte, va ser segurament quan vaig treballar al Instituto Cervantes de Belgrad. No només tenia un llibre i uns alumnes fins a finals de trimestre, que ja és molt, sinó que, a més, discutia amb els companys de feina sobre els canvis que calia fer al currículum del centre (60 hores per un nivell A2 pot ser massa poc a Belgrad i més que suficient a París, per exemple) i vaig començar a llegir el Marc Comú Europeu de Referència. Us en recomano vivament la lectura, perquè ajuda a pensar i a analitzar què significa fer servir una llengua, què vol dir aprendre una llengua i, en conseqüència, com se’n pot facilitar l’aprenentatge. És un bon punt de referència i és útil llegir-lo quan ja has tingut l’experiència de fer algunes classes, potser perquè absorbeixes la informació amb més avidesa, col·locant tots els coneixements i experiències que tenies en caselles més estables.

Durant aquests últims mesos he estat revisant un llibre d’espanyol per a adolescents holandesos, per a l’Editorial Difusión. I ha estat una experiència maca, que m’ha fet veure l’ensenyament des d’una altra perspectiva, no des del costat del paleta, l’improvisador, que ha d’actuar des de la rapidesa i la necessitat, sinó des del de l’arquitecte, més analític, que planifica i estudia totes les parts i la relació que hi ha entre cada element i l’objectiu final. I penso que, tot i que la feina del professor sempre exigeix flexibilitat i adaptació, capacitat de canviar constantment, va bé tenir un marc, un disseny de la classe, la columna vertebral de l’aprenentatge que els alumnes hauran de fer, i que és bo que coneguin.

Precisament, ja que he fet referència a allò que cal que els alumnes sàpiguen, he après que és bo dir als alumnes, al principi d’una classe o d’una unitat, què és el que hauran de fer i quins recursos necessitaran per fer-ho, és a dir, què hauran d’aprendre. Els ajuda a percebre que la classe està planificada, i també és útil per guiar-los en l’aprenentatge. Jo al principi creia que no calia, que es podia fer massa pesat si repetia constantment el què estàvem fent i per què, i que podia ser més estimulant fer que ho anessin descobrint a mesura que avançava la classe (dir-los-ho més tard). I això es pot fer a vegades, però no tots els alumnes aguanten el suspens, molts necessiten saber per què fan les coses.

Ara que escric això, se m’acut una pregunta: què han de saber els alumnes del currículum i de la planificació de la classe? Quina part de tot el que ha previst i sap el professor és convenient que coneguin? Algú en té alguna idea?

P.D: Escriptura sobre canya de bambú...

I, per cert, si voleu llegir alguna part del MCER, aneu a aquesta adreça: http://cvc.cervantes.es/obref/marco/

 

Poema

He intentat adjuntar un arxiu amb totes les imatges, però no aconsegueixo fer-ho... Així que a mesura que vagi escrivint coses, aniré afegint les imatges. Aquest és el poema xinès del qual us parlava ahir. No sé gens de xinès, però recordo que alguna vegada em van explicar que el xinès no té formes de futur o de passat (s’entén que és futur o passat segons el context i segons les partícules que acompanyen el verb) com les nostres, i que les paraules no han d’aparèixer en un ordre establert. Això fa molt dificíl la feina dels traductors. Si algú vol provar d’interpretar aquest poema i transformar-lo en català...

L'ús dels mitjans a la classe de llengua

 

Suposo que quan llegiu aquest títol pensareu immediatament en la sessió del xat de l’altre dia. Malauradament, no vaig poder-hi participar, perquè havia d’anar a un seminari força interessant sobre pragmàtica. Em va saber una mica de greu, perquè mai no havia participat a un xat de classe, i em feia gràcia. Però bé, me l’he llegit (va ser una mica caòtic, tot s’ha de dir...), i m’agradaria reflexionar sobre els temes que es van tractar al xat.

De vegades em costa recordar les classes de llengua que he tingut. El record més fresc que tinc és de les classes que jo he fet com a professora, els últims anys, i de vegades ho confonc... Però intentaré fer memòria.

Pel què fa a l’ús del laboratori, he de dir que no l’he utilitzat quasi mai. Els meus pares m’han explicat històries de quan ells aprenien francès, i havien de repetir mil vegades una frase davant d’un ordinador fins que la deien més o menys bé. Jo, això, no ho fet mai, tret d’una temporada, a casa, amb un programa que crec que es deia Talk to me (hi havia versions d’aquest programa en francès i en alemany, també), on se sentien frases -l’entonació de les quals es veia reflectida a la pantalla amb representacions acústiques- que s’havien de repetir. Crec que si no ho feies prou bé, el programa no et deixava passar a la pregunta següent. Però era molt petita quan el feia servir (era un programa del meu pare).

La manera de treballar les audicions... Això és complicat. Molt sovint, s’introduia el tema (però poc), es deixava que escoltéssim la conversa, i després se’ns demanava que contestéssim algunes preguntes (concretes), que omplíssim buits... Si més tard, la professora ens preguntava de què anava el diàleg, no ho sabíem. I és que és incongruent: no et poden demanar que escoltis una conversa en què dues persones parlen sobre el que han fet durant el cap de setmana, et facin omplir buits amb algunes parauletes que falten (t’obliguen a concentrar-te en això), i després demanar-te què han fet el John i la Mary durant el cap de setmana. Aquest és un error que crec que molts professors cometien. Per altra banda, sí que passaven l’audició vàries vegades, però no sempre sabien què fer per ajudar-nos a entendre allò que escoltàvem i, si després de passar l’audició tres vegades, no havíem entès encara alguna cosa, el professor ens ho acabava dient.

Tot i així, tinc records molt bons d’un professor de tercer d’alemany de l’EOI, que passava sovint vídeos curtets, i els treballava força bé. Primer, fèiem moltes hipòtesis sobre què podia passar allà. Després d’escoltar-lo un vegada, parlàvem amb el company, per comprovar què havíem entès. i, molt sovint, si escoltàvem allò era perquè després havíem de fer alguna cosa amb aquella informació (no simplement, entendre-ho). A més a més, eren textos autèntics.

També he tingut professors (recordo, especialment, a classe d’anglès) que passaven una pel.lícula i es quedaven tan tranquils. No feien res més.

Això que deia el Daniel de passar un vídeo sense so, i demanar als alumnes que imaginin la conversa, o fer-ho a l’inrevés, ho he dut a terme a classes amb els meus alumnes, i sempre surt molt bé. No només ajuda a entendre i fa que augmenti la motivació, sinó que fa que els alumnes es fixin en altres coses, com els gestos, els moviments, la forma de vestir, com s’ocupa l’espai... Coses que donen molta informació i que depenen molt de la cultura. Per tant, abordar els vídeos i audicions d’aquesta manera permet reflexionar sobre les diferències culturals a l’hora d’apropiar-se de l’espai, de gesticular, d’apropar-se a d’altres persones, etc.

L'aprenentatge cooperatiu

¿Lenguas o dialectos?

Quería hacer un comentario en el blog de Doriana, pero no consigo publicarlo (cuando me pide que copie las letras de la imagen, no aparece ninguna letra -muy raro, la verdad), así que lo copio aquí:

"¡Felicidades por ese dominio del español, Doriana!
Esto podría ser una columna de un periódico...
Y, sobre los dialectos, no sé qué decirte. Por lo que tengo entendido, en Italia podrían ser lenguas... Y si se les llama dialectos, es por una cuestión política. Pero bueno, no soy una experta en el tema. A ver si alguien puede aportar alguna explicación interesante. ¿Qué creéis que diferencia a una lengua de un dialecto?"

Llengua materna o llengües maternes?

 

Diàleg 1

A - ¿De dónde eres?

B- De Barcelona

A- ¿Catalana?

B- Sí, catalana.

A- ¿Y española no?

B- Catalana y española.

A- ¿Catalana 100%?

B- Bueno, sí, porque nací en Cataluña y vivido allí toda mi vida, pero mi padre no es catalán.

A- Ah, bueno, entonces tu lengua es el castellano.

Diàleg 2

A- Me he engordado tres quilos en dos semanas

B- "Me he engordado" no se dice, es "he engordado".

A- Ay, perdón, es que en Cataluña lo decimos así.

C- ¿En catalán se dice así?

A- Sí, se dice "m’he engreixat".

C- Ah, claro.

A- Pero cuando se habla español, casi todo el mundo lo dice así, también. Es como una particularidad del español en Cataluña, jeje.

B- No, perdón, es un error. Está mal decir "me he engordado".

A- Sí, bueno. También está mal decir "la tengo envidia".

 

He estat llegint alguns blocs de la meva comunitat, i me n’adono que quasi tothom ha parlat dues llengües des de la infantesa (encara que d’algunes se’n digui dialectes...). Tots som, doncs, bilingües. Alguns han parlat dues llengües a casa (una amb el pare, l’altra amb la mare), d’altres n’han parlada només una, però amb els amics han parlat l’altra, i d’altres potser han llegit i escrit més en una llengua, encara que a casa parlaven l’altra (o altres...).

Sentiu que teniu el mateix domini de les dues llengües en tots els àmbits? Creieu que això ha canviat amb el transcurs dels anys (que, de primer, us sentíeu més còmodes amb una llengua, i uns anys més tard, la situació ha canviat)? Penseu que sempre ens sentim més còmodes amb la llengua que s’ha parlat a casa? Us molesta que algú hagi posat en dubte alguna vegada que sou bilingües?

 

La suggestopedia... Un nou descobriment

Ja sé que no paro de parlar de la meva classe d’àrab, però és que, tot i que no vaig aprendre gaire àrab, va ser tan útil per aprendre coses noves sobre metodologies d’ensenyament! I jo que creia que ja ho havia descobert tot sobre la metodologia que es feia servir en aquestes classes! Doncs no, perquè acabo de descobrir que hi havia moltes característiques de la sugestopedia...

He llegit l’article sobre la sugestopedia, i he anat recordant coses que feia la meva professora d’àrab, com posar música al principi i al final, i fer-nos tancar els ulls, adoptar un rol diferent (tant ella com nosaltres teníem un nom àrab, jo em deia "Jamila"), moure els dits per explicar coses (separar síl.labes per ajudar-nos a pronunciar bé: cada síl.laba corresponia a un dit; per fer-nos entendre que una vocal era més forta que una altra, etc.), fer-nos representar diàlegs... Els continguts estaven estructurats amb diàlegs sobre la vida quotidiana i que es duien a terme a diferents països del món àrab (Líban, Egipte, Marroc...). Els escoltàvem mil vegades, els repetíem i els memoritzàvem.

L’objectiu era que sabéssim utilitzar allò que apreníem, però no era fàcil, perquè no ens deixaven crear, i perquè entre diàleg i diàleg no hi havia massa relació...

M’ha fet molta il.lusió descobrir una cosa nova sobre aquelles classes!

P.D: he trobat una foto d'una classe en què es feia servir aquest mètode... Això jo no ho fet, però...

Per mi, una bona metodologia és...

Crec que una metodologia que faciliti l’aprenentatge ha de contextualitzar sempre les explicacions, és a dir, que les explicacions han de servir per resoldre problemes concrets, que es plantegen a la classe (per exemple, entendre un text). També ha de permetre que els alumnes creïn, que utilitzin els recursos que tenen (que estan adquirint) per fer coses. Ha de preveure exercicis molt variats (en el cas de la llengua, que s’utilitzin habilitats diferents), per fer l’aprenentatge més global, però també per adaptar-se a les diferències que existeixen entre els alumnes (d’estil cognitiu, o culturals). Crec també que ha de relacionar tot allò que s’aprèn amb l’experiència vital de l’aprenent, perquè és així com les coses adquireixen sentit i es construeix el significat. Per això, ha de ser una metodologia que doni llibertat a l’alumne, que el deixi ser actiu: llibertat per interessar-se més per un tema, per prendre decisions en algunes parcel·les de l’aprenentatge. I ha de garantir la comunicació, perquè és útil per aprendre (les interaccions d’idees en produeixen de noves) i perquè ajuda a crear un bon ambient.

Finalment, crec que una bona metodologia ha de considerar que els aprenents són persones. Crec que només així és possible aspirar a ensenyar alguna cosa.

Vull recordar la meva mare, que era mestra, i creia en la seva feina. Una feina molt maca i també dura, si t’hi impliques. I si no t’hi impliques, potser no fas bé la teva feina...

Una experiència conductista

Ja he escrit sobre les classes d’àrab que vaig fer a la Université Saint Joseph de Beirut. Però he estat reflexionant sobre algunes coses que es van dir l’altre dia a classe, i m’he adonat que la teoria psicològica de l’aprenentatge que inspirava aquests cursos era la teoria conductista:

- El meu rol com a alumne era passiu: només repetia (memoritzant), no creava mai.

- Es corregia tot, i sobretot la fonètica: hi havia alguns alumnes nord-americans que patien perquè quan no arribaven a pronunciar (repetir) bé alguna paraula, la professora els obligava a fer-ho una i altra vegada fins que ho feien bé (no importava si perdíem vint minuts de classe)

- Quan vaig tenir nivell per llegir textos, em donaven unes històries sobre un nen que venia xiclets a la platja. Però d’aquest nen només en sé això. No importava massa entendre els textos, només es tractava de llegir en veu alta, quan et tocava, i fer-ho bé.

Aprendre a aprendre

Rellegint la llibreta on escric frases i textos que m’agraden, he trobat un text de Carl Rogers que diu:

"Només és culte l’home que ha après a aprendre; que ha après a adaptar-se i a canviar; l’home que s’ha adonat que no hi ha coneixement segur, que només podem trobar seguretat en el procés de recerca de coneixements"

I he recordat una frase de l’article sobre les tasques comunicatives, de Martín Perís, que deia que a l’aprenentatge, com a la vida, el més important és el procés.

 

 

Reflexions sobre la gramàtica

 

Ahir després de la classe vaig seguir pensant en la gramàtica, i sobretot en la pregunta "per a què serveix?"
I he arribat a la conclusió que potser ajuda a llegir millor. Com explicava ahir, quan vaig començar a estudiar alemany, només estudiàvem gramàtica i vocabulari. El coneixement de les estructures gramaticals (l’ordre de les frases, els temps, les casos, connectors, la formació de les subordinades...) ens permetia llegir l’alemany i entendre l’essencial dels textos amb força rapidesa. Em pregunto si es podria arribar a fer sense haver estudiat mai res de gramàtica.

La llengua, les llengües, i la meva història

 

Començaré reflexionant sobre la relació que he tingut amb les llengües des que vaig néixer. Vaig anar a una escola del Guinardó, Pit-Roig, que formava part del conjunt d’escoles del Cepec -escoles públiques catalanes-, que van aparèixer cap als últims anys del franquisme, i feien tot l’ensenyament en català. El meu pare és un d’un petit poble del Sud d’Espanya, i la mare va néixer a Galícia, tot i que va viure a Lleida des dels nou anys. A casa parlaven castellà, així que el pare volia que nosaltres aprenguéssim bé el català, i ens va portar a aquella escola. De fet, li agraeixo molt, ja que no m’he sentit mai discriminada pel fet de no parlar bé una de les dues llengües de Catalunya. M’agrada poder-me adaptar a qualsevol de les llengües que em parlin pel carrer, i fer-ho sense problemes. A més, sóc conscient que parlar bé una llengua obre portes i dóna oportunitats.

Bé, com anava dient, vaig viure la infància al Pit-Roig. Jo associava el món de la família amb el castellà, i el món exterior (l’escola, les botigues, els amics, el carrer ...) amb el català. Sempre que sortia fora de casa parlava català, amb tots els amics, a tot arreu. De fet, això ha estat així fins fa poc, en què aquesta frontera s’ha anat desdibuixant, i barrejo les dues llengües segons l’interlocutor. Suposo que el món dels adults no és tan nítid, tot esdevé més indistint.

Recordo que m’encantava la llengua, tot el que feia a classe. M’agradava escriure, i de petita sempre guanyava els Jocs Florals que se celebraven a l’escola. Quan això va començar a canviar, vaig creure que em mancava la imaginació, però no era això, perquè d’imaginació no me’n falta pas, sóc molt fantasiosa i somniadora. Encara no he esbrinat de què es tracta, perquè ja no puc escriure tant, o sobre les mateixes coses.

Si intento recordar com vaig aprendre català, o castellà, no hi veig molt clar. Sé que feia exercicis d’ortografia, molts, i que m’agradaven molt. A classe fèiem dictats, per comprovar si no fèiem faltes. A segon vam començar a fer resums. I sobretot, recordo les lectures que feia, que havia d’anotar a una fitxa de lectura, que sempre estava plena. M’agradava molt llegir. Encara m’agrada, però potser no he llegit mai tant com quan era petita. De l’ESO i del Batxillerat recordo que fèiem sintaxi, arbres i més arbres. M’agradava fer-ne, però ara crec que no calia insistir tant en això.

El que més m’apassionava d’aquesta etapa eren les classes de literatura, castellana i catalana. Però de tot el que llegia, crec que m’interessava més el contingut que la forma. La forma enganxa, perquè és bellesa i la bellesa agrada, encara que no ens n’adonem, però sempre m’ha entusiasmat sentir amb paraules d’altres el que jo sento o he sentit, o entendre què van pensar d’altres abans que nosaltres, i sentir-me part d’un tradició, d’un conjunt de pensaments i formes de viure:

Pressento a cops

Que en mi la vida

Té uns instants inèdits,

Però em sé reflex intermitent

de moltes vides prèvies:

revisc uns gestos que ja han estat fets,

de tant en tant

escric un vers que algú ja ha escrit,

potser en una altra llengua,

com una onada entre moltes onades,

com la cera,

que es crema i es fon

i es pren i es torna a cremar,

i sé que no sóc sol,

que en mi transporto

fragments de moltes vides prèvies.

(C. Duarte)

Amb tot això vull dir que jo no sentia les classes de literatura com classes de llengua. Tot i així, segurament també hi aprenia molt, de llengua. I tinc molt bon record de tots els meus professors de literatura de l’Institut.

Tinc records més antics de l’aprenentatge de les llengües estrangeres. Em ve al cap una imatge de l’emoció amb què vaig comunicar al pare que a l’escola faríem anglès. Llavors, tenia sis anys. Però no va ser fins més tard, cap als deu anys, que vaig començar a agafar gust per la classe d’anglès. Curiosament, va ser després d’un viatge al Regne Unit, amb la família. L’interès per les llengües estrangeres sempre ha anat lligat als viatges, i amb el descobriment del què hi ha més enllà de les nostres fronteres. Perquè les llengües expressen formes de sentir, de pensar, d’actuar, i alhora hi tenen un efecte.

Vaig aprendre la primera llengua estrangera, l’anglès, anant a Anglaterra durant tres estius consecutius, mirant la televisió (pel·lícules de Walt Disney en anglès), llegint llibres... A Anglaterra vaig tenir un professor que m’encantava. M’agradava perquè a les seves classes tot fluïa. Perquè tenia una gran capacitat d’analitzar la llengua a partir de qualsevol conversa espontània o ocasió que apareixia, i perquè establia lligams entre la llengua i la cultura molt interessants. La forma d’ensenyar d’aquest senyor era diferent de la de l’escola, on ens passàvem la vida fent exercicis de “fill in the gaps”.

Durant uns anys vaig anar al British Council, però cap a primer de Batxillerat me’n vaig cansar, perquè vaig deixar de percebre l’anglès com una llengua, per considerar-la una eina “necessària”: els altres alumnes l’aprenien per trobar una feina, el professor no parava de repetir-ho... I aquest ambient competitiu em feia fàstic. Per això vaig decidir començar a aprendre francès, que era una optativa al Batxillerat.

La meva relació amb el francès no ha cessat mai, no perquè jo decidís que havia de ser així, sinó perquè la vida no m’ha distanciat mai d’aquesta llengua.

A la Universitat vaig seguir estudiant francès al PEI, amb una professora que recordo amb molta tendresa. Era molt bona i vaig aprendre molt amb ella, tot i que no sabria dir massa bé per què. Potser perquè aconseguia que les quatre hores setmanals que fèiem seguides, no es fessin gens avorrides, i perquè agafava d’aquí i d’allà, models de llengua diferents i molt variats.

El tercer any de carrera vaig marxar d’erasmus a Toulouse. Jo crec que s’aprèn una llengua "vivint en ella", però sobretot, estudiant en ella. Fer classes de literatura, d’història o d’història de l’art (o física, tant és) en francès és potser més eficaç que fer classe de francès. O, si més no, n’és un bon complement.

Ara ja fa quasi sis anys que surto amb un francès, i això ha estat determinant. Diuen que és la millor manera d’aprendre una llengua, i tenen raó. Durant un any, quan jo era a Toulouse i ell, a París, escrivia un e-mail diari, llarguíssim, en francès. Explicant tot el que sentia, tot el que vivia, el que veia i aprenia a Toulouse. No hi ha res millor que aquesta necessitat d’expressar-se, aquesta motivació, per aprendre una llengua.

Després d’acabar la carrera vaig viure al Líban, on també “vivia en francès”. Crec que puc dir que aquesta llengua ha passat a formar part de les “meves llengües”, però malgrat això, sento que no puc arribar a fer-la meva (a dominar-la, a fer-la servir), com ho són el català i el castellà.

Intentaré ser més breu. Podria dir moltes coses, però no cal dir-ho tot. Les altres llengües que he après són l’alemany, l’àrab i el serbi o serbo-croat). Però no he aconseguit tenir-ne un nivell, que em permeti afirmar que les domino.

Vaig començar a aprendre l’alemany a la Universitat. Era una assignatura dels estudis, “llengua i literatura alemanya”, que es feia durant dos anys. L’objectiu n’era poder llegir en alemany, i per això la forma d’ensenyar era diferent: s’insistia molt en l’aprenentatge del vocabulari i en el coneixement de les estructures gramaticals. Tot i que l’assignatura em va agradar molt, després d’un any podia llegir força coses, però no podia dir res. L’any que vaig passar a Toulouse vaig haver de tornar a començar amb l’alemany, per poder compensar aquestes habilitats. I després, durant l’últim any de carrera, vaig estudiar tercer, a l’Escola Oficial d’Idiomes.

M’hagués encantat seguir (encara hi penso), però vaig marxar al Líban, i vaig provar l’aprenentatge de l’àrab. Aquesta és una llengua diferent. És diferent perquè hi ha més distància entre la llengua escrita i la llengua oral. Els estudiants europeus (almenys, de l’Europa occidental) tenim tendència a voler aprendre la llengua que “es pot llegir”, perquè hi estem acostumats. I això és el que jo vaig fer, tot i que m’havien ofert la possibilitat d’estudiar el dialecte libanès. Ara me’n penedeixo, perquè vaig passar un any parlant francès i anglès, i d’àrab en vaig aprendre ben poc. Bé, poc no sé, vaig arribar a fer “avancé II”, un bon nivell, però no me’n recordo gaire, i ara puc dir que no va ser gaire útil. L’ensenyament de l’àrab és molt tradicional (gramàtica i traducció), però a la universitat on jo l’estudiava estaven orgullosos de seguir el mètode audio-lingual, que creien molt innovador. Vaig decidir provar-lo, però l’únic que fèiem a classe era repetir diàlegs i aprendre’ls de memòria. Això sí, la insistència en la fonètica va ser útil, i és molt important en el cas de l’àrab.

Del serbi (ara se’n diu així, abans era serbo-croat) no en diré res, perquè no vaig aprendre gaire, només durant dos mesos. M’ha servit, però, per conèixer una mica el funcionament de les llengües eslaves.

L’aprenentatge de les llengües no és mai inútil. Si no s’arriba a parlar, potser sí que es pot entendre, o llegir. I encara que només serveixi per conèixer millor el món en què viuen altres persones, ja val la pena l’esforç.

Bé, ja no puc escriure més. Si falta dir coses sobre la meva relació amb les llengües, ja ho afegiré més endavant. Ara, de moment, toca un descans.