L'ús dels mitjans a la classe de llengua

 

Suposo que quan llegiu aquest títol pensareu immediatament en la sessió del xat de l’altre dia. Malauradament, no vaig poder-hi participar, perquè havia d’anar a un seminari força interessant sobre pragmàtica. Em va saber una mica de greu, perquè mai no havia participat a un xat de classe, i em feia gràcia. Però bé, me l’he llegit (va ser una mica caòtic, tot s’ha de dir...), i m’agradaria reflexionar sobre els temes que es van tractar al xat.

De vegades em costa recordar les classes de llengua que he tingut. El record més fresc que tinc és de les classes que jo he fet com a professora, els últims anys, i de vegades ho confonc... Però intentaré fer memòria.

Pel què fa a l’ús del laboratori, he de dir que no l’he utilitzat quasi mai. Els meus pares m’han explicat històries de quan ells aprenien francès, i havien de repetir mil vegades una frase davant d’un ordinador fins que la deien més o menys bé. Jo, això, no ho fet mai, tret d’una temporada, a casa, amb un programa que crec que es deia Talk to me (hi havia versions d’aquest programa en francès i en alemany, també), on se sentien frases -l’entonació de les quals es veia reflectida a la pantalla amb representacions acústiques- que s’havien de repetir. Crec que si no ho feies prou bé, el programa no et deixava passar a la pregunta següent. Però era molt petita quan el feia servir (era un programa del meu pare).

La manera de treballar les audicions... Això és complicat. Molt sovint, s’introduia el tema (però poc), es deixava que escoltéssim la conversa, i després se’ns demanava que contestéssim algunes preguntes (concretes), que omplíssim buits... Si més tard, la professora ens preguntava de què anava el diàleg, no ho sabíem. I és que és incongruent: no et poden demanar que escoltis una conversa en què dues persones parlen sobre el que han fet durant el cap de setmana, et facin omplir buits amb algunes parauletes que falten (t’obliguen a concentrar-te en això), i després demanar-te què han fet el John i la Mary durant el cap de setmana. Aquest és un error que crec que molts professors cometien. Per altra banda, sí que passaven l’audició vàries vegades, però no sempre sabien què fer per ajudar-nos a entendre allò que escoltàvem i, si després de passar l’audició tres vegades, no havíem entès encara alguna cosa, el professor ens ho acabava dient.

Tot i així, tinc records molt bons d’un professor de tercer d’alemany de l’EOI, que passava sovint vídeos curtets, i els treballava força bé. Primer, fèiem moltes hipòtesis sobre què podia passar allà. Després d’escoltar-lo un vegada, parlàvem amb el company, per comprovar què havíem entès. i, molt sovint, si escoltàvem allò era perquè després havíem de fer alguna cosa amb aquella informació (no simplement, entendre-ho). A més a més, eren textos autèntics.

També he tingut professors (recordo, especialment, a classe d’anglès) que passaven una pel.lícula i es quedaven tan tranquils. No feien res més.

Això que deia el Daniel de passar un vídeo sense so, i demanar als alumnes que imaginin la conversa, o fer-ho a l’inrevés, ho he dut a terme a classes amb els meus alumnes, i sempre surt molt bé. No només ajuda a entendre i fa que augmenti la motivació, sinó que fa que els alumnes es fixin en altres coses, com els gestos, els moviments, la forma de vestir, com s’ocupa l’espai... Coses que donen molta informació i que depenen molt de la cultura. Per tant, abordar els vídeos i audicions d’aquesta manera permet reflexionar sobre les diferències culturals a l’hora d’apropiar-se de l’espai, de gesticular, d’apropar-se a d’altres persones, etc.