Llengua materna o llengües maternes?
Diàleg 1
A - ¿De dónde eres?
B- De Barcelona
A- ¿Catalana?
B- Sí, catalana.
A- ¿Y española no?
B- Catalana y española.
A- ¿Catalana 100%?
B- Bueno, sí, porque nací en Cataluña y vivido allí toda mi vida, pero mi padre no es catalán.
A- Ah, bueno, entonces tu lengua es el castellano.
Diàleg 2
A- Me he engordado tres quilos en dos semanas
B- "Me he engordado" no se dice, es "he engordado".
A- Ay, perdón, es que en Cataluña lo decimos así.
C- ¿En catalán se dice así?
A- Sí, se dice "m’he engreixat".
C- Ah, claro.
A- Pero cuando se habla español, casi todo el mundo lo dice así, también. Es como una particularidad del español en Cataluña, jeje.
B- No, perdón, es un error. Está mal decir "me he engordado".
A- Sí, bueno. También está mal decir "la tengo envidia".
He estat llegint alguns blocs de la meva comunitat, i me n’adono que quasi tothom ha parlat dues llengües des de la infantesa (encara que d’algunes se’n digui dialectes...). Tots som, doncs, bilingües. Alguns han parlat dues llengües a casa (una amb el pare, l’altra amb la mare), d’altres n’han parlada només una, però amb els amics han parlat l’altra, i d’altres potser han llegit i escrit més en una llengua, encara que a casa parlaven l’altra (o altres...).
Sentiu que teniu el mateix domini de les dues llengües en tots els àmbits? Creieu que això ha canviat amb el transcurs dels anys (que, de primer, us sentíeu més còmodes amb una llengua, i uns anys més tard, la situació ha canviat)? Penseu que sempre ens sentim més còmodes amb la llengua que s’ha parlat a casa? Us molesta que algú hagi posat en dubte alguna vegada que sou bilingües?
1 comentario
Denise -
Sabes? para mi es una novedad esto de que en casa hablen una lengua y en la escuela se hable otra. En México esto no es común, así que espero que alguien conteste a estas preguntas que lanzas.
Denise