La llengua, les llengües, i la meva història

 

Començaré reflexionant sobre la relació que he tingut amb les llengües des que vaig néixer. Vaig anar a una escola del Guinardó, Pit-Roig, que formava part del conjunt d’escoles del Cepec -escoles públiques catalanes-, que van aparèixer cap als últims anys del franquisme, i feien tot l’ensenyament en català. El meu pare és un d’un petit poble del Sud d’Espanya, i la mare va néixer a Galícia, tot i que va viure a Lleida des dels nou anys. A casa parlaven castellà, així que el pare volia que nosaltres aprenguéssim bé el català, i ens va portar a aquella escola. De fet, li agraeixo molt, ja que no m’he sentit mai discriminada pel fet de no parlar bé una de les dues llengües de Catalunya. M’agrada poder-me adaptar a qualsevol de les llengües que em parlin pel carrer, i fer-ho sense problemes. A més, sóc conscient que parlar bé una llengua obre portes i dóna oportunitats.

Bé, com anava dient, vaig viure la infància al Pit-Roig. Jo associava el món de la família amb el castellà, i el món exterior (l’escola, les botigues, els amics, el carrer ...) amb el català. Sempre que sortia fora de casa parlava català, amb tots els amics, a tot arreu. De fet, això ha estat així fins fa poc, en què aquesta frontera s’ha anat desdibuixant, i barrejo les dues llengües segons l’interlocutor. Suposo que el món dels adults no és tan nítid, tot esdevé més indistint.

Recordo que m’encantava la llengua, tot el que feia a classe. M’agradava escriure, i de petita sempre guanyava els Jocs Florals que se celebraven a l’escola. Quan això va començar a canviar, vaig creure que em mancava la imaginació, però no era això, perquè d’imaginació no me’n falta pas, sóc molt fantasiosa i somniadora. Encara no he esbrinat de què es tracta, perquè ja no puc escriure tant, o sobre les mateixes coses.

Si intento recordar com vaig aprendre català, o castellà, no hi veig molt clar. Sé que feia exercicis d’ortografia, molts, i que m’agradaven molt. A classe fèiem dictats, per comprovar si no fèiem faltes. A segon vam començar a fer resums. I sobretot, recordo les lectures que feia, que havia d’anotar a una fitxa de lectura, que sempre estava plena. M’agradava molt llegir. Encara m’agrada, però potser no he llegit mai tant com quan era petita. De l’ESO i del Batxillerat recordo que fèiem sintaxi, arbres i més arbres. M’agradava fer-ne, però ara crec que no calia insistir tant en això.

El que més m’apassionava d’aquesta etapa eren les classes de literatura, castellana i catalana. Però de tot el que llegia, crec que m’interessava més el contingut que la forma. La forma enganxa, perquè és bellesa i la bellesa agrada, encara que no ens n’adonem, però sempre m’ha entusiasmat sentir amb paraules d’altres el que jo sento o he sentit, o entendre què van pensar d’altres abans que nosaltres, i sentir-me part d’un tradició, d’un conjunt de pensaments i formes de viure:

Pressento a cops

Que en mi la vida

Té uns instants inèdits,

Però em sé reflex intermitent

de moltes vides prèvies:

revisc uns gestos que ja han estat fets,

de tant en tant

escric un vers que algú ja ha escrit,

potser en una altra llengua,

com una onada entre moltes onades,

com la cera,

que es crema i es fon

i es pren i es torna a cremar,

i sé que no sóc sol,

que en mi transporto

fragments de moltes vides prèvies.

(C. Duarte)

Amb tot això vull dir que jo no sentia les classes de literatura com classes de llengua. Tot i així, segurament també hi aprenia molt, de llengua. I tinc molt bon record de tots els meus professors de literatura de l’Institut.

Tinc records més antics de l’aprenentatge de les llengües estrangeres. Em ve al cap una imatge de l’emoció amb què vaig comunicar al pare que a l’escola faríem anglès. Llavors, tenia sis anys. Però no va ser fins més tard, cap als deu anys, que vaig començar a agafar gust per la classe d’anglès. Curiosament, va ser després d’un viatge al Regne Unit, amb la família. L’interès per les llengües estrangeres sempre ha anat lligat als viatges, i amb el descobriment del què hi ha més enllà de les nostres fronteres. Perquè les llengües expressen formes de sentir, de pensar, d’actuar, i alhora hi tenen un efecte.

Vaig aprendre la primera llengua estrangera, l’anglès, anant a Anglaterra durant tres estius consecutius, mirant la televisió (pel·lícules de Walt Disney en anglès), llegint llibres... A Anglaterra vaig tenir un professor que m’encantava. M’agradava perquè a les seves classes tot fluïa. Perquè tenia una gran capacitat d’analitzar la llengua a partir de qualsevol conversa espontània o ocasió que apareixia, i perquè establia lligams entre la llengua i la cultura molt interessants. La forma d’ensenyar d’aquest senyor era diferent de la de l’escola, on ens passàvem la vida fent exercicis de “fill in the gaps”.

Durant uns anys vaig anar al British Council, però cap a primer de Batxillerat me’n vaig cansar, perquè vaig deixar de percebre l’anglès com una llengua, per considerar-la una eina “necessària”: els altres alumnes l’aprenien per trobar una feina, el professor no parava de repetir-ho... I aquest ambient competitiu em feia fàstic. Per això vaig decidir començar a aprendre francès, que era una optativa al Batxillerat.

La meva relació amb el francès no ha cessat mai, no perquè jo decidís que havia de ser així, sinó perquè la vida no m’ha distanciat mai d’aquesta llengua.

A la Universitat vaig seguir estudiant francès al PEI, amb una professora que recordo amb molta tendresa. Era molt bona i vaig aprendre molt amb ella, tot i que no sabria dir massa bé per què. Potser perquè aconseguia que les quatre hores setmanals que fèiem seguides, no es fessin gens avorrides, i perquè agafava d’aquí i d’allà, models de llengua diferents i molt variats.

El tercer any de carrera vaig marxar d’erasmus a Toulouse. Jo crec que s’aprèn una llengua "vivint en ella", però sobretot, estudiant en ella. Fer classes de literatura, d’història o d’història de l’art (o física, tant és) en francès és potser més eficaç que fer classe de francès. O, si més no, n’és un bon complement.

Ara ja fa quasi sis anys que surto amb un francès, i això ha estat determinant. Diuen que és la millor manera d’aprendre una llengua, i tenen raó. Durant un any, quan jo era a Toulouse i ell, a París, escrivia un e-mail diari, llarguíssim, en francès. Explicant tot el que sentia, tot el que vivia, el que veia i aprenia a Toulouse. No hi ha res millor que aquesta necessitat d’expressar-se, aquesta motivació, per aprendre una llengua.

Després d’acabar la carrera vaig viure al Líban, on també “vivia en francès”. Crec que puc dir que aquesta llengua ha passat a formar part de les “meves llengües”, però malgrat això, sento que no puc arribar a fer-la meva (a dominar-la, a fer-la servir), com ho són el català i el castellà.

Intentaré ser més breu. Podria dir moltes coses, però no cal dir-ho tot. Les altres llengües que he après són l’alemany, l’àrab i el serbi o serbo-croat). Però no he aconseguit tenir-ne un nivell, que em permeti afirmar que les domino.

Vaig començar a aprendre l’alemany a la Universitat. Era una assignatura dels estudis, “llengua i literatura alemanya”, que es feia durant dos anys. L’objectiu n’era poder llegir en alemany, i per això la forma d’ensenyar era diferent: s’insistia molt en l’aprenentatge del vocabulari i en el coneixement de les estructures gramaticals. Tot i que l’assignatura em va agradar molt, després d’un any podia llegir força coses, però no podia dir res. L’any que vaig passar a Toulouse vaig haver de tornar a començar amb l’alemany, per poder compensar aquestes habilitats. I després, durant l’últim any de carrera, vaig estudiar tercer, a l’Escola Oficial d’Idiomes.

M’hagués encantat seguir (encara hi penso), però vaig marxar al Líban, i vaig provar l’aprenentatge de l’àrab. Aquesta és una llengua diferent. És diferent perquè hi ha més distància entre la llengua escrita i la llengua oral. Els estudiants europeus (almenys, de l’Europa occidental) tenim tendència a voler aprendre la llengua que “es pot llegir”, perquè hi estem acostumats. I això és el que jo vaig fer, tot i que m’havien ofert la possibilitat d’estudiar el dialecte libanès. Ara me’n penedeixo, perquè vaig passar un any parlant francès i anglès, i d’àrab en vaig aprendre ben poc. Bé, poc no sé, vaig arribar a fer “avancé II”, un bon nivell, però no me’n recordo gaire, i ara puc dir que no va ser gaire útil. L’ensenyament de l’àrab és molt tradicional (gramàtica i traducció), però a la universitat on jo l’estudiava estaven orgullosos de seguir el mètode audio-lingual, que creien molt innovador. Vaig decidir provar-lo, però l’únic que fèiem a classe era repetir diàlegs i aprendre’ls de memòria. Això sí, la insistència en la fonètica va ser útil, i és molt important en el cas de l’àrab.

Del serbi (ara se’n diu així, abans era serbo-croat) no en diré res, perquè no vaig aprendre gaire, només durant dos mesos. M’ha servit, però, per conèixer una mica el funcionament de les llengües eslaves.

L’aprenentatge de les llengües no és mai inútil. Si no s’arriba a parlar, potser sí que es pot entendre, o llegir. I encara que només serveixi per conèixer millor el món en què viuen altres persones, ja val la pena l’esforç.

Bé, ja no puc escriure més. Si falta dir coses sobre la meva relació amb les llengües, ja ho afegiré més endavant. Ara, de moment, toca un descans.