Sempre hi ha d'haver una primera vegada

M’hagués agradat començar el dia de Sant Jordi, però ja no puc esperar més.
Mai no he tingut un bloc, mai no n’he tingut la necessitat. Potser perquè últimament no escric gaire. Si fa uns anys hagués conegut aquesta eina, segurament l’hagués utilitzat, per escriure tots els meus pensaments, impressions... Com feia abans.
Ara hi escriuré per reflexionar sobre la llengua, i sobre l’ensenyament de la llengua, però potser després m’hi afecciono, i segueixo escrivint: contes, petites històries, poemes, reportatges, reflexions... Per què no? Potser aquest suport és més idoni que el paper, i desperta la inspiració.
De fet, les paraules donen pau. Carles Duarte ho expressa molt bé en aquest poema, Un oblit insaciable:

 

 

M’arrapo a les paraules

i als afectes efímers

perquè no sóc res més

que un oblit insaciable,

una veu que s’escolta fugaç

dins un somni,

un instant negligible

dins el temps infinit,

una pell que s’estén dins el buit,

un volum escassíssim

de neguits i tendreses.