Les habilitats lingüístiques... Com desenvolupar-les?

 

L’altre dia després de classe em vaig quedar pensant que m’hauria agradat parlar una miqueta més sobre la forma de treballar les habilitats lingüístiques, però no només sobre el tipus d’exercicis que es poden fer per posar-les en pràctica, sinó també com fer que els alumnes sentin que progressen (i com fer que progressin, realment).

Perquè em fa l’efecte que, sovint, els alumnes se senten frustrats quan parlen, perquè no tenen la sensació d’aprendre prou. Fa anys vaig fer una classe només de conversa, a l’Institut francès de Barcelona, i tot i que parlàvem bastant i la classe estava bé, sentia que faltava alguna cosa, no estava segura d’haver progressat prou, no sabia què havia après exactament. I de fet, alguns professors que han fet classes de conversa m’han dit que mai arribaven a sentir-se satisfets.

Suposo que el que m’agradaria saber exactament és com corregir els alumnes quan parlen. De vegades, conversant és més fàcil, perquè els pots fer veure que no han aconseguit fer arribar el missatge que ells volien transmetre (encara que entenguis allò que realment volen dir), seguint la conversa enlloc de corregir-los directament, etc. Però quan ells parlen, quan fan una exposició sobre alguna cosa, per exemple, com cal corregir els alumnes? Com us agrada que ho facin els vostres professors de llengua?

Esteu d’acord que quan s’aprèn una llengua a classe costa més veure els progressos que es fan en l’expressió oral que en l’escrita, per exemple? Potser és per la forma en què es treballa, o perquè l’escrit “queda” i es pot comparar més fàcilment amb d’altres escrits previs, es pot fer i refer... Quins recursos creieu que van bé per treballar l’expressió oral de forma efectiva?

Bé, podria haver parlat d'altres habilitats, com escoltar. Perquè, de fet, el que volia dir és que conèixer bé les característiques de cada destresa lingüística és essencial alhora de fer exercicis per treballar-les. I també és necessari saber com integrar-les. Hauria estat interessant parlar d'això una mica més. Què en penseu?

Tot i així, trobo que el programa del curs és molt variat, i ha estat una molt bona introducció a l'ensenyament de llengües. A tots aquells que no ho heu provat mai, us animo a fer classes, perquè és molt divertit (de vegades es pot fer pesat, també), molt global -es desenvolupen moltes capacitats i es posen en joc molts coneixements- i sempre s'aprenen coses noves.

 

4 comentarios

[Núria - 15 de junio de 2008 - 17:44]

Hola!

Sí, sí, ja ho entenc això que dius del conductisme.

I també estic d'acord amb això d'anar a classe. El que passa és que a mi abans m'encantava anar a classe, i ara també m'agrada, però m'adono que hi ha altres formes d'aprendre que de vegades són més autònomes (encara que no sempre) i còmodes. A mi m'agrada molt parlar i discutir de coses a classe, però hi ha moments de la vida en què no et ve gens de gust i, en aquests moments, poder participar "en línia" pot ser més convenient.
I, per acabar, gràcies per explicar això que vas haver de fer a castellà. Jo també he fet alguna vegada coses semblants a la carrera, i és veritat que són útils. Tot i que aquests són exercicis per millorar l'expressió oral en la llengua materna, segurament també funcionarien en llengua estrangera. Quan es tracta d'una llengua estrangera, però, els alumnes senten sovint que sempre fan els mateixos errors (ja saben que és un error, però el fan): i en aquests casos, repetir pot ajudar a no fer errors, o frustra encara més?

[Laura Roca - 15 de junio de 2008 - 16:09]

És interesant aquesta última entrada. És veritat que l'esfera de l'oralitat sempre és més delicada que la de l'escriptura. Una bona manera de treballar l'expressió oral i d'aprendre dels propis errors és el que vam fer a primer de carrera a castellà. Tot el trimestre va consistir a fer discursos orals de tema lliure. Estàvem dividits per 'comunitats' com aquí. Cada setmana li tocava a un alumne sortir a fer el discurs; ens grabaven en vídeo i en cassette (molt cutre). I, un cop acabat el discurs, tant els de la teva comunitat com la professora et passaven un full amb tots els "errors" que havies comès (de gramàtica, de lèxic, de registre, de gesticulació...). I també feies una autoavaluació tot just acabaves de parlar (vull dir abans de veure't al vídeo). I, amb tot aquest material (l'avaluació del profe, la dels companys, la teva pròpia, el vídeo i el cassette), a casa havies de fer una reflexió-informe per escrit sobre el teu propi discurs. A més a més, els resultats s'havien de contrastar, d'una banda, amb un qüestionari que havíem fet prèviament sobre el nivell de competència que nosaltres creiem que teniem en castellà i, de l'altra, amb una redacció, semblant a la Tasca 1 del bloc, titulada "Mi historia lingüística". No sé si m'he explicat bé, perquè l'activitat era molt complexa, però crec que mai no m'havien avaluat tan bé. I era perfecte perquè valoraves i et valoraven la teva expressió oral alhora que aprenies expressió escrita quan feies l'informe. Aquella profe es mereix un monument!

[Laura Roca - 15 de junio de 2008 - 15:53]

En cuanto a que la manera de escribir dice mucho de las personas, la verdad es que tiene razón. A veces dice incluso más que cualquier discurso en clase, porque se divaga menos y suele ser más lúcido. Eso es cierto. Pero no sé, a mí es que el ambiente de clase me gusta mucho y creo que ni el ordenador ni el deleite que me puedan causar las refelexiones por escrito de un compañero podrían igualar ese ambiente de clase. Aunque también es verdad que hablo sin saber, porque nunca se me ha impartido una asignatura 100% en línea. Para septiembre, me he apuntado a un cursillo de verano no presencial de la upf. A lo mejor me hace cambiar de opinión...

[Laura Roca - 15 de junio de 2008 - 15:47]

Te escribo 'the reply' a tus 'posts' aquí mismo porque no sé si pensabas entrar en mi blog otra vez para verlos.

Mi anécdota del viaje a Cardiff ilustraba un patrón de comportamiento basado en el estímulo-respuesta y el hecho de que solo se tengan en cuenta las notas ilustraba la importancia del resultado por encima del proceso. Esa era la relación con el conductismo, aunque bastante frivolizada; ya lo sé. Y estoy totalmente de acuerdo con lo que dices de que el mundo laboral es lo que realmente te pone a prueba y te hace replantear muchas de las conductas que uno mismo ha protagonizado. Bueno, y lo que quería mostrar, a fin de cuentas, es que a veces tenemos muy estereotipado el concepto de conductismo y se nos llena la boca cuando alardeamos de que la enseñanza se ha revolucionado hasta tal punto que ahora parece que todos vayamos cogiditos de la mano 'en rotllana' porque resulta que todo es muy cooperativo e intrspectivo... Pretendía ilustrar que hemos avanzado muchísimo, pero que el trasfondo conductista sigue vigente (ya sea por culpa de la enseñanza o de la sociedad en sí). Y, ¡ojo!, que tampoco digo que eso sea necesariamentre algo "malo", todas las teorías lingüísticas tienens sus ventajas...